Mire els teus ulls i em perc en la
tendressa
de tant d`amor que amaga ta mirada
I es perque estás, Maria, enamorada
dels pobres fills perduts en la malesa.
Tú sempre, mare, estás amb la má
estesa
perque no es perga cap dels que en tu
esperen
i els aculls consolant en sa tristesa
cuant a contarte els seus dolors
apleguen.
La pau que cuant te mire m'aconorta
caldejant-me al sentir-me desvalguda
puix sense tu, yo, Mare, estic perduda
i del teu cor voldria obrir la porta.
I alli, dins del teu cor, arrebuixada,
fuigir de tant de mal que al mon
golpeja,
oblidant que hi ha odi, que hi ha
enveja
i que la gent se sent desamparada.
Pero tu estas ahi, i estas dien-me,
dolguda per la meua cobardia,
que el mal nos cmbatix amb apatia
que aixó es lo que els cristians tenim
que entendre;
Que hem de voler en força, fins la
vida
donar, si es q `els jermans
la nesesiten
perque a Deu els cobarts no li
aprofiten
i tenim que tancar la carn ferida.
I yo em senc de sopte avergonyida
del hegoisme que al meu cor apreta
puix vullc donar-me tota
yo, completa,
i tambe pels germans donar
la vida.
Aixina que per tu,
Amparadora,
seré capaç de tot lo
que hem demanes
perque eixe amor que
dus en les entranyes
et fa dels valencians acullidora.
