Quant dolça somriu hui la matinada.
¡Quin sol tan amic,
quin aire tan pur!
Els arbres menegen fragant i serena,
la brisa que em besa
m'abrasa i m'acull.
Què grata ventura els cels difundixen...
La pena s'adorm...
Què rica hermosura
quant tendre es el mon.
Els pins que m'anxisen,
duent la remor,
de cants i de brises
de pardals i flors.
De sobte un pomell
de roses fermoses
perfumen el cel.
I dubten els ulls,
si ès fruit d'un ensomni,
o ès fruit d'un anhel.
Què dolça la vida que goje tan plena.
Recordant refugis de llocs més segurs,
El mon que em signaren
em manté serena,
somniant que unes ales
em duguen molt lluny.
María Ángels Morera Serrano
No hay comentarios:
Publicar un comentario