Al teu entorn, alli, tot era hombra.
Un silenci molt tens...
Tu no tenies ja sang en les venes;
en els ulls, sofriment.
Serena en el dolor que t'asgarrava
a arraps la teua pell,
seguint al sagrat fill que s'enportaven
espentant-lo la gent,
no pensares mai més que aplegaria
l'injusticia cruel
de vore-lo trencat damunt de l'arbre
que es bifurcaba en creu.
Sense veu en la gola, quantes coses
l'aniries dient!
"D'angoixa estic morint al contemplar-te
als meus braços, nuet.
¿Qué no hauria fet yo per arrancar-te
al dolor, fent-lo meu ?
¿ De qué t'acusen, fill, de qué t'acusen ?
Tan gran delicte es
el que has fet perquè el mon i tot els homens
conegueren a Déu ?
Yo vull ara agarrar-te i engrunsar-te
com, quan de xicotet,
acollin-te al meu pit, per tu velava.
I tu mentres, creixent
en bondat i sapiencia, Crist i home,
guaitaves fer-te veu.
Jo presentía, fill, que aplegaría
el que en mon pensament
des que Simeó m'ho anunciara,
fon doloros proces.
Mes no arribí a pensar, quan t'aclamaven,
allà en Jerusalem,
que tot aquell clamor s'apagaria
per l'odi de la gent.
I ací estàs tu, ferit i estàs donant-me
d'amor la mort, fill meu"
Engolint-se el dolor calla la Mare;
i en el silenci espés
un remor de tronà. I un llamp que esgarra
el negre firmament;
s'ha estés la fosca per tota la muntanya;
cel i terra, plorant, clamen per Deu.
PREGARIA
Quina tristor que tinc, Mare volguda!
em crema el cor encés
al escarbar per dins de les entranyes
i saber que no veig;
que la vida la perc sols per no tindre
en ma vida present
el que Jesus pregà que no oblidarem.
Mes son sagrat consell,
per l'egoisme cru de tots els homens,
per l'aire es va perdent.
¡Oh Mare desolada! no ens oblides,
que el mon també es fill teu.
I prega-li a eixe Déu que al braç ostentes
perdone el mal que fem.
Que de la boira ens faça sol del dia
per a tornar a Déu
I que dugam als cegos que l'ignoren
la llum, la sal i el rent.
